Dels altiplans bolivians a tot el món, els walipinis o els hivernacles semisoterrats han seduït moltes persones
aficionades a l’horticultura i a la permacultura. La idea és mitigar les temperatures i protegir els cultius del
vent aprofitant la inèrcia que pot donar la terra. Serien útils en latituds com la nostra? A Vallbona d’Anoia,
un primer experiment dona pistes per saber quins beneficis se’n podrien treure i com caldria ajustar-lo a les
nostres condicions.
(Text: Charles-André Descombes, enginyer agrònom)
Buscant solucions sostenibles
per a les poblacions andines:
Walipini, quin nom més estrany! Es
tracta de fet d’una paraula aimara que
significa, segons les fonts, o “aixopluc
càlid” o simplement “està bé” i que a la
pràctica podem traduir per hivernacle
semienterrat. Seria seductor pensar que
el walipini és una solució ancestral,
però no és així. Aquesta tecnologia la
va inventar a principis dels anys 90 un
cooperant suís enviat amb fons europeus
a El Alto, l’altiplà bolivià, amb l’encàrrec
de fer aquesta rude zona més habitable. La mort sobtada del cooperant va
interrompre el projecte, la qual cosa va
deixar alguns apunts que havia escrit i
els walipinis a l’abandó. Uns quants anys
més tard un empresari descobrí per atzar
aquestes ruïnes a prop de La Paz i decidí
comprar la finca. Els walipinis foren
reconstruïts amb l’ajut dels mateixos
vilatans que ja els havien edificat amb “el
suís”. La finca, anomenada Ventilla i convertida en granja ecològica, esdevingué
poc a poc un referent a tot el país.
Per què construir un hivernacle enterrat o de pou?
A les elevades altituds de
l’altiplà andí, amb un clima sec i fred, els
cultius tradicionals eren, a part del panís
i de les amarantàcies com la quinoa i la
cañahua, essencialment tubercles i bulbs:
patata (menjada fresca o en forma de
chuño ), iuca, cebes, alls i pastanagues.
Per tal d’introduir hortalisses en la dieta,
l’hivernacle enterrat permet beneficiar-se
de l’escalfament aportat per la radiació
solar durant el dia i alhora de la inèrcia
tèrmica del sòl, que protegeix d’un excessiu refredament durant la nit. La baixa
latitud dels països andins, tots situats en la zona intertropical, implica una orientació principalment vertical de la radiació
solar, que l’hivernacle de pou aprofita
de forma molt eficient.
D´ altra banda, el
walipini té l’avantatge d’oferir una feble
resistència al vent, molt persistent i fort
a l’altiplà andí, i redueix així el consum d’aigua dels cultius. Ara, en els 18
walipinis de la finca Ventilla es cultiven
bledes, enciams, orenga, farigola, sàlvia,
api, col verda, ruibarbre, espinacs, i els
canonges, introduïts per l’antic cooperant
i per això coneguts com “l’enciam suís”.
Com construir un wallipini:
La construcció d’un hivernacle enterrat
implica un disseny curós. Se l’ha de dimensionar per tal que permeti assolir els
objectius productius que hom es fixa. A
títol indicatiu, a les zones andines es considera que calen 30 metres quadrats per
proveir una persona d´hortalisses durant
l’any. Un altre criteri possible de dimensionament seria el màxim aprofitament de
l’agrofilm destinat a la teulada en funció
del seu format comercial, ja que és l’element més car de la construcció.
Cal escollir una localització adient,
sense elements que facin ombra al
walipini, encara que pot ser interessant
la presència d’arbres de fulla caduca que
permetin tant la insolació hivernal com la
protecció de l’excessiva radiació estiuenca.
Hi haurà d’haver una font d’aigua
a prop per assegurar-ne el reg. El tipus
de sòl és un altre aspecte determinant
per tal de garantir-ne una llarga duració.
S’evitaran els sòls permeables o sorrencs,
on el walipini podria esllavissar-se per
l’acció de les pluges. L’ideal és situar-lo en
un sòl franc, més aviat argilós que no pas
sorrenc.
La forma del walipini serà la d´un
rectangle allargat en el sentit est–oest, a fi
que incideixi la màxima insolació sobre
la teulada translúcida orientada cap a
l’equador –sud o nord segons l’hemisferi
on hom es trobi. La teulada haurà de
tenir la inclinació que li permeti rebre la
màxima radiació els tres mesos més freds
de l’any, al voltant del solstici d’hivern.
Aquesta inclinació es calcula a partir de
la latitud de l’indret afegint-hi 23’5º. Així
a Catalunya, amb el territori situat entre
40’5º i 42’5º de latitud nord, instal·larem
una inclinació de 60º a 62º.
Durant els
mesos de més calor aquesta teulada pot
ser revestida d’una coberta o d’una capa
de fang per tal de reduir-ne l’escalfament.
La fondària cavada útil podrà variar segons els autors, entre 1 metre i 1’80
metres, als quals s’afegiran de 40 a 60
centímetres per encabir-hi el sistema
de drenatge (capa de còdols) i el llit de
sembra dels cultius. Aquest es composarà
d’una barreja de tres parts de terra bona
i una part de fems compostats, i així
sanejats, per evitar d’introduir patògens
i llavors d’adventícies al walipini. En
funció del relleu –pla o en pendent– on
es construeixi el walipini, s’hi abocarà
al voltant la terra treta del forat i/o s’hi
construiran parets per tal d’assolir l’alçada suficient per poder-hi treballar i una
inclinació òptima de la teulada.
Parlem dels calers ...
A part del cost de la mà d’obra, que
segons les situacions podrà ser voluntària, la teulada representa la màxima
despesa en la construcció del walipini,
a més de ser-ne l’element de menor vida
útil. Bàsicament perquè cal preveure els
pals travessers que l’aguanten i, sobretot,
l’agrofilm plàstic de cobertura. Els pals
poden ser de 10 centímetres de diàmetre,
col.locats a un metre de distància; pel
que fa a l´agrofilm, 250-300 micres és
el que es recomana. La particularitat és
que es posa en doble capa, l´una tensada
sota dels pals i l’altra per sobre d’ells,
amb un doble fi: d´una banda, augmentar l’efecte aïllant de la coberta i retenir
millor l’escalfor durant la nit i, de l’altra,
protegir els pals de la humitat interna del
walipini. Una sèrie de fixacions garanteix l’estabilitat de tots els elements de la
teulada, en particular la seva resistència a
les ventades.
El bon funcionament a llarg termini
d’un hivernacle enterrat implica tenir
cura d’altres aspectes importants. Així,
un element constructiu clau és garantir-ne uns excel·lents aïllaments externs
i sistemes d’evacuació de les pluges, per
tal d’evitar-hi les infiltracions d’aigua.
L’aeració, gestionada diàriament, és
indispensable per regular tant les temperatures com la humitat ambiental. En
són elements bàsics la presència de dues
portes situades diagonalment a banda
i banda del walipini, si pot ser de dues
fulles superposades, a través de les quals
es mantindrà a l’interior un corrent d’aire
circulant en funció de les necessitats.
Aquesta aeració pot reforçar-se amb la
instal·lació, al centre de la part superior
de la teulada, d’una obertura que es pugui obrir i tancar a voluntat, en forma de
finestra a la paret, de claraboia o de “xemeneia” a la teulada. A més de les diverses pràctiques del bon saber fer agrícola,
s’intentarà regar amb relativa abundància
els cultius a fi d’evitar la salinització de la
capa de terra cultivada.
Òbviament la construcció d’un walipini per part d’una família camperola
exigeix un esforç important. Tot i així,
resulta més eficaç que un hivernacle
convencional, i més barat, ja que gran
part de la despesa en materials es redueix
sovint gràcies a l’autoconstrució o a una
mà d´obra voluntària. Per això els walipinis, en diferents modalitats, van tenir una
bona acceptació als països andins. Se’n
van construir de familiars i de comunitaris, aprofitant ajudes com les que va
oferir en un moment donat la Unió Europea. El 2012 la FAO en va promoure la
construcció a Bolívia i el Perú, en aquest
cas per cultivar-hi farratges per al bestiar.
Una ajuda molt interessant en una zona
on només plou tres mesos a l’any.
Les possibilitats dels walipinis
a Catalunya:
L’entusiasme pels walipinis s’ha estès per
tot el planeta i també ha arribat a Catalunya, on va fer-se’n un, concretament en el
bonic municipi de Vallbona d’Anoia. Entre
els anys 2013-2015 s´hi va dur a terme un
interessant projecte permacultural d’inserció social en resposta a la crisi. El projecte prengué la forma d’uns horts socials
municipals, on persones en risc d’exclusió
eren formades a fi de cultivar-hi comunitàriament una part de les seves hortalisses,
compartint coneixements, experiències i
esdeveniments festius.
El walipini de Vallbona fou construït
l’hivern de 2014, buscant un format
senzill i de baix cost. Al centre dels horts,
una retroexcavadora va cavar en poc més
de quatre hores el forat previst de 10 metres x 6 metres, amb una fondària de 1’5
metres i un accés en pendent a una de les
extremitats. La terra extreta fou emprada
per crear un terraplè al voltant de tot
el forat que el protegís de les entrades
d’aigua. Gràcies a les característiques
del terreny argilós no va caldre aixecar
murs per consolidar-lo. L’estructura de la
coberta fou realitzada amb barres d’acer
corrugat soldades en quadrícula i soldades també i en tot el perímetre a barres
de prop d’un metre enfonsades a terra,
per tal de formar així una mena de gran
tenda. Totes les barres foren cobertes
amb tela de galliner per permetre tensar
correctament el full de plàstic de la coberta sobre l’estructura, evitar que formés
bosses i que el fregament el fes malbé. A
l’estiu, la substitució del full plàstic per
una malla d´ombreig transformaria el
walipini en un umbracle.
La vida del walipini de Vallbona no
fou llarga ja que l’any següent un canvi al
consistori conduí a abandonar el projecte
municipal dels horts socials. Tot i així,
aquesta breu experiència ja fou suficient per apreciar-ne la utilitat. Durant
l’hivern, al walipini es produí el planter
no tan sols dels propis horts sinó també
dels veïns que ho desitgessin, cosa que va
augmentar la seva autonomia productiva.
S’hi conservaren les plantes del municipi
sensibles a les baixes temperatures, es
va evitar així haver de comprar-les cada
any, i s’hi criaren conills en condicions
favorables.
Un cop esvaïts els horts socials de
Vallbona, el Joan Marca, dissenyador i
formador del projecte (Mireu https://www.linkedin.com/in/joanmarcatristan/ ) , va haver de reorientar la seva vida cap a noves activitats.
Tot i així, ha continuat donant voltes
al tema dels walipinis. Convençut del
seu gran interès, ha reflexionat sobre la
manera d’adaptar-los millor a les nostres
condicions.
.
La seva proposta és millorar la captació de calor a l’interior del walipini mitjançant un radiador termolític, és a dir,
una jardinera en forma de pinta gegant
formada per bancals elevats construïts
amb pedra seca, “amb una enorme massa tèrmica i una extensíssima superfície
de contacte amb l’aire” que, a més, es
presta a fer-hi rotacions de cultius. Vet
aquí els seus arguments: “La jardinera
termolítica permet concentrar els nutrients, airejar el substrat i facilitar l’accés
a tot el sembrat. Propicia alhora l’ampliació dels walipinis, sense perdre inèrcia
tèrmica. D’altra banda, els murs de
pedra seca són un excel·lent macro-hotel
d’insectes (…)”
A partir d´aquesta idea incorporant
els murs de pedra seca, el Joan dissenyà
uns ambiciosos Mòduls Agroecològics
Resilients a la Climatologia Adversa
(MARCA). En aquest disseny, molt original, el walipini pren una forma ovalada
per dues raons: en primer lloc, reduir
les ombres al seu interior i en segon lloc,
argumenta el Joan, consolidar la solidesa
de les parets per l’efecte “volta de canó”. El disseny també hi introdueix, a més
d’una llargada considerable dels bancals exposats al sol – els uns formant el
“radiador” i la resta arreu on hi hagi bona
exposició–, uns bancals d’ombra, situats
contra la paret sud del walipini, destinats
a cultius específics: xiitakes o gírgoles,
cargols, vermicompost, etc.
Esperant la possibilitat d’edificar algun
d’aquests walipinis tan particulars i ambiciosos, de moment el Joan Marca en va
realitzar una maqueta a escala, instal·lada
al seu balcó, on va poder observar quins
arpegis de llum i d’ombra hi dissenyava
el sol.
Seduït per tanta inventiva entorn dels
walipinis, el qui firma es queda tanmateix amb un interrogant. En efecte,
observo com, en aquests hivernacles enterrats, s’han anat afinant les maneres de
proveir les plantes d’un entorn estable,
protegint-les de la incidència del fred,
nocturn o hivernal. Però no veig que
s’hagin millorat en la mateixa mesura les
possibilitats de treure profit de la frescor
del subsòl per protegir-les de la calor, i
això, en temps d’escalfament climàtic i
en terres tan càlides com les nostres, em
sembla molt més decisiu.
És d’esperar que noves propostes i
adaptacions sorgeixin a partir d’aquestes
primeres passes encetades a Catalunya.
ELS WALLIPINIS, DES DELS ANDES
A TOT EL PLANETA…
Walipinis… no n’havíem sentit mai a parlar i de cop, quan ens posem a buscar
a la xarxa, descobrim quantitats d’aquests hivernacles enterrats o semienterrats
escampats pel planeta: Nepal, Mongòlia, Tennessee, Texas, Patagònia, Ladakh,
i me’n deixo. La diversitat d’indrets i de condicions de vida s’acompanya d’una
efervescència d’idees i de solucions constructives diferents, especialment entre
els partidaris de la permacultura però també des d’altres àmbits. En trobem d’enterrats en major o menor grau, de cavats enterament a mà o amb maquinària o
aprofitant cavitats ja existents, amb aspecte de tendes o de veritables construccions, realitzats per individus, per famílies o comunitats, amb tot tipus de materials
– molts d’ells recuperats.
Tanmateix unes quantes opcions resulten més àmpliament adoptades per als hivernacles enterrats. A mesura que pugem de latitud i que, per tant, el sol hivernal
és més baix sobre l’horitzó, s’imposen els walipinis amb teulades d’una sola aigua
força inclinada i, si és possible, que arribin fins a terra per tal de reduir les zones
d’ombra. En aquestes teulades, a més, és fàcil de desplegar a la nit alguna coberta
aïllant tèrmica.
D’altra banda, s’adopten sistemes per augmentar l’acumulació de
la calor diürna: paret orientada al sud (és a dir, la que tanca l’hivernacle pel costat nord) pintada de colors foscos i/o folrada amb bidons plens d’aigua, i també
foscos, que s’escalfen més ràpidament per la major capacitat de l’aigua per a emmagatzemar calor i per l´efecte termosifó. Es multipliquen, en fi, els sistemes per
millorar-ne l’aïllament.
Una solució constructiva interessant neix de la reflexió sobre la circulació de l’aire
dins dels walipinis. En efecte, independentment de les variacions mitjanes diàries
de la temperatura interna, l’aire fred òbviament baixarà sempre cap al terra, és a
dir, allà on es troben les plantes, circumstància que en pot comprometre el bon
desenvolupament. La solució consisteix a no situar els cultius a la part més baixa
del walipini. Això és fàcil de realitzar creant bancals de cultiu elevats. Altrament
dit, crearem uns passadissos rebaixats respecte dels bancals: permeten als agricultors treballar drets, en condicions més ergonòmiques, i alhora aquests passadissos tindran el rol d’embornals on s’acumularà l’aire fred de la nit.
Veure article en pdf en https://www.agrocultura.org/wp-content/uploads/2022/01/31-34_revisat_Horta-AC82.pdf
