Municipis que transiten cap a una societat post-petroli
El moviment de Transició
El concepte de Transició va sorgir d´un treball que el dissenyador de permacultura Rob Hopkins havia fet amb els estudiants d´una escola de Kinsale (Irlanda). En aquest informe, anomenat “Pla d´Acció per una reducció de l'Energia", s´apuntaven adaptacions creatives en els àmbits de la producció d'energia, la salut, l'educació, l'economia i l'agricultura per a un futur sostenible per a la ciutat. Dos dels seus estudiants, Louise Rooney i Catherine Dunne, es van posar a desenvolupar el concepte de transició dels pobles i el van presentar a l'Ajuntament de Kinsale, donant lloc a la històrica decisió dels regidors per aprovar el pla i treballar cap a la independència energètica.[1]
Davant la proximitat dels efectes del Peak oil sobre les economies locals, una idea vinculada a la transició és la de resiliència ecològica o capacitat d'un ecosistema -incloent-hi el subsistema social- per resistir pertorbacions i mantenir-se.[2]
La idea es va contagiar a altres pobles com Totnes (Anglaterra) , ciutat natal de Hopkins una de les més implicades en posar en marxa iniciatives participatives per despetrolitzar la localitat. La creació d´una xarxa de pobles en transició va afavorir la propagació de la proposta, i al maig de 2010, es comptaven més de 300 comunitats reconegudes com a ciutats en transició a Itàlia, Irlanda, Regne Unit, Austràlia, Nova Zelanda, Estats Units, Canadà, i Xile. Darrerament, el terme ciutat en transició s'ha transformat en iniciatives de transició per a reflectir l'abast i el tipus de les comunitats involucrades - per exemple, pobles (Kinsale), suburbis (Portobello, Edimburg), o districtes de les ciutats (Brixton).
Els objectius pràctics
El moviment de transició és un recurs i un catalitzador per a la creació de comunitats resistents que són capaces de suportar l'esgotament energètic, el clima o les crisis econòmiques i al mateix temps crear una millor qualitat de vida en el procès. Es busca doncs estimular i donar suport a la creació de xarxes i capacitar a les comunitats per adoptar, adaptar i aplicar l'enfocament de transició a la potenciació d´eines per reduir el consum d'energia, així com la reducció de la seva dependència de les cadenes de subministrament a llarg que són totalment dependents dels combustibles fòssils per a articles de primera necessitat. Reduir aliments kilomètrics és una àrea clau, com també els sistemes de transport i l´autoproducció d´energia.
Entre els projectes realitzats destaquem la creació d'hortes comunitàries per conrear aliments, el tancament de cercles productius per a reutilitzar els residus, tallers de reparació d´estris per evitar l´obsolència programada [3] o la posada en circulació de monedes locals.
Posar-se a caminar
Tot comença quan un petit grup de persones motivades dins d'una comunitat s'uneixen amb una preocupació comuna: com es mourà la comunitat davant els reptes de l´esgotament del petroli, el canvi climàtic? Es reconeixen diverses qüestions crucials. Fins a cert punt, tots experimentem una vida desconnectada del nostre entorn vital, de la comunitat i del territori. La transició és, ho haureu endevinat, una postura que s´adhereix al moviment del decreixement. Si fins avui, els mercats fan servir enormes quantitats de creativitat humana, enginy i capacitat d'adaptació per a fer créixer el PIB i el consum d´energia. No hi ha raó, doncs, que no poguem fer el mateix per reduir-lo.
Superant els burocràtics esforços de sostenibilitat institucionalitzada vestida de participació, com és l´aplicació de l´Agenda 21 a casa nostra, les iniciatives de Transició actuen preparant-se per a un futur incert.
Com adverteixen als seus butlletins, “si esperem als governs, serà massa tard, si actuem com a individus, serà molt poc però si actuem col.lectivament podria ser suficient i just a temps.”[4]
Un petroli, cada cop més car i contaminant, amb un clima cada cop més impredictible, ens faràn la vida més difícil. Elements bàsics de supervivència, com són els aliments, l´aigua o l´energia escassejaran. Seguirem esperant, passius, que el govern o les corporacions ens treguin les castanyes del foc?
Notes:
[1] Veure: http://www.transitionnetwork.org/ , http://www.transitionculture.org i el llibre emblemàtic: Rob Hopkins, The Transition Handbook, Green Books, Cornwall, 2009
[2] Veure article en català: “Les ciutats en transició”, http://ca.demagazine.eu/la-practica/ciutats-en-transicio-crisi-global-re...
[3] Nom que doona títol a un recent documental del programa “30 minuts” que reflecteix la conxorxa industrial per a induir a un consum repetitiu d´articles que abans duraven molts anys.
[4] A Barcelona, un col.lectiu ha començat a treballar el tema: http://barcelonaentransicio.wordpress.com
Blog de Marc GavaldàEl concepte de Transició va sorgir d´un treball que el dissenyador de permacultura Rob Hopkins havia fet amb els estudiants d´una escola de Kinsale (Irlanda). En aquest informe, anomenat “Pla d´Acció per una reducció de l'Energia", s´apuntaven adaptacions creatives en els àmbits de la producció d'energia, la salut, l'educació, l'economia i l'agricultura per a un futur sostenible per a la ciutat. Dos dels seus estudiants, Louise Rooney i Catherine Dunne, es van posar a desenvolupar el concepte de transició dels pobles i el van presentar a l'Ajuntament de Kinsale, donant lloc a la històrica decisió dels regidors per aprovar el pla i treballar cap a la independència energètica.[1]
Davant la proximitat dels efectes del Peak oil sobre les economies locals, una idea vinculada a la transició és la de resiliència ecològica o capacitat d'un ecosistema -incloent-hi el subsistema social- per resistir pertorbacions i mantenir-se.[2]
La idea es va contagiar a altres pobles com Totnes (Anglaterra) , ciutat natal de Hopkins una de les més implicades en posar en marxa iniciatives participatives per despetrolitzar la localitat. La creació d´una xarxa de pobles en transició va afavorir la propagació de la proposta, i al maig de 2010, es comptaven més de 300 comunitats reconegudes com a ciutats en transició a Itàlia, Irlanda, Regne Unit, Austràlia, Nova Zelanda, Estats Units, Canadà, i Xile. Darrerament, el terme ciutat en transició s'ha transformat en iniciatives de transició per a reflectir l'abast i el tipus de les comunitats involucrades - per exemple, pobles (Kinsale), suburbis (Portobello, Edimburg), o districtes de les ciutats (Brixton).
Els objectius pràctics
El moviment de transició és un recurs i un catalitzador per a la creació de comunitats resistents que són capaces de suportar l'esgotament energètic, el clima o les crisis econòmiques i al mateix temps crear una millor qualitat de vida en el procès. Es busca doncs estimular i donar suport a la creació de xarxes i capacitar a les comunitats per adoptar, adaptar i aplicar l'enfocament de transició a la potenciació d´eines per reduir el consum d'energia, així com la reducció de la seva dependència de les cadenes de subministrament a llarg que són totalment dependents dels combustibles fòssils per a articles de primera necessitat. Reduir aliments kilomètrics és una àrea clau, com també els sistemes de transport i l´autoproducció d´energia.
Entre els projectes realitzats destaquem la creació d'hortes comunitàries per conrear aliments, el tancament de cercles productius per a reutilitzar els residus, tallers de reparació d´estris per evitar l´obsolència programada [3] o la posada en circulació de monedes locals.
Posar-se a caminar
Tot comença quan un petit grup de persones motivades dins d'una comunitat s'uneixen amb una preocupació comuna: com es mourà la comunitat davant els reptes de l´esgotament del petroli, el canvi climàtic? Es reconeixen diverses qüestions crucials. Fins a cert punt, tots experimentem una vida desconnectada del nostre entorn vital, de la comunitat i del territori. La transició és, ho haureu endevinat, una postura que s´adhereix al moviment del decreixement. Si fins avui, els mercats fan servir enormes quantitats de creativitat humana, enginy i capacitat d'adaptació per a fer créixer el PIB i el consum d´energia. No hi ha raó, doncs, que no poguem fer el mateix per reduir-lo.
Superant els burocràtics esforços de sostenibilitat institucionalitzada vestida de participació, com és l´aplicació de l´Agenda 21 a casa nostra, les iniciatives de Transició actuen preparant-se per a un futur incert.
Com adverteixen als seus butlletins, “si esperem als governs, serà massa tard, si actuem com a individus, serà molt poc però si actuem col.lectivament podria ser suficient i just a temps.”[4]
Un petroli, cada cop més car i contaminant, amb un clima cada cop més impredictible, ens faràn la vida més difícil. Elements bàsics de supervivència, com són els aliments, l´aigua o l´energia escassejaran. Seguirem esperant, passius, que el govern o les corporacions ens treguin les castanyes del foc?
Notes:
[1] Veure: http://www.transitionnetwork.org/ , http://www.transitionculture.org i el llibre emblemàtic: Rob Hopkins, The Transition Handbook, Green Books, Cornwall, 2009
[2] Veure article en català: “Les ciutats en transició”, http://ca.demagazine.eu/la-practica/ciutats-en-transicio-crisi-global-re...
[3] Nom que doona títol a un recent documental del programa “30 minuts” que reflecteix la conxorxa industrial per a induir a un consum repetitiu d´articles que abans duraven molts anys.
[4] A Barcelona, un col.lectiu ha començat a treballar el tema: http://barcelonaentransicio.wordpress.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada