diumenge, 16 de juliol del 2023

Dissenyant un ecosistema de sobirania agroalimentària:


Veus clar que l’agroindustria està en procés de col·lapse? Pateixes per una fertilitat perduda, que no saps com recuperar? Sense adobs químics, creus que els terrenys (fins ara productius) semblaran addictes al Fentanilo? T’espanta la manca de sobirania alimentària?

 Si amb les anteriors preguntes has acumulat quatre respostes positives, t'interessarà seguir llegint aquest text. Intento en següent escrit, definir alguns dels elements que han de conformar un ecosistema sobirà agroalimentari. Espero sortir-me’n en aquesta tasca.

 1-Banc de llavors:En la base de tota sobirania està tenir les pròpies llavors. La vida s’encapsula en aquestes peces minúscules de mida, però amb una potencialitat gegantina. La seva aparent insignificança contrasta amb el poder que amaguen i que les converteix en una de les claus fonamentals del present i el futur de la humanitat. La seva manca significa la imposibilitat de començar cap projecte. Perquè les llavors són l’origen dels orígens, i en aquest món que se’ns torna hostil, són un patrimoni que tenim el deure de conservar entre totes. Perquè si plantem llavors lliures, serem més lliures. Cada dotzena d’espais productius de planter, haurien de tenir el seu petit banc compartit, com a reservori local de resiliència.

 2-Banc de terres:Tant fonamental com l’anterior, l’accés a la terra és condició "sine qua non". Cal igualment intentar garantir l’aigua de reg per aquests terrenys. Invertir en infraestructures de regadiu és sempre bona idea.

Com que el territori és un recurs no renovable, que ha estat encimentat amb “aquella alegria”, caldrà legislar al respecte. Qui tingui terres sense produir, que se li multipliquin els Impostos. D’aquesta manera es compliria amb allò de que tota propietat privada compleixi un bé social.

Tots els municipis haurien de censar els terrenys amb possibilitats de ser productius. Els que siguin de titularitat pública ja s’hi podrien començar a implementar projectes.

 3-Centres de capacitació:La permacultura és una ciència que cal coneixer quan més millor. Des de cursets d’iniciació als centres cívics, fins a formacions professionals reglades, passant per cursos de capacitació en les regiduries de promoció econòmica, totes les persones haurien d'aprendre a com s’han de produir aliments.

La mirada holística de tot el que envolta a la producció agrària és quelcom que no s’improvisa. Cal haver avançat en la corba de coneixements, per a entendre l’importància de les interrelacions subtils. Sovint els perquès de les coses escapa a l’esguard i sols amb deduccions racionals-instintives aconseguim veure el que s’amaga davant els nostres propis nassos.

 4-Horts comunitaris: N’hi ha d’haver de caràcter lúdic, escolar, pedagògic, social, terapèutic... o tot plegat i barrejat. L’hibridació és enriquidora!

Decàleg d'avantatges que proporciona un hort urbà:

- Generar sobirania alimentària. Aliments de Km 0 i de temporada.

- Estalviar en el cistell de la compra. Reduir la factura del supermercat.

- Fer exercici a l’aire lliure. Activitat terapèutica per al cos i la ment.

- Augmentar la biodiversitat urbana. Hotel insectes, espiral d’aromàtiques.

- Socialitzar amb el veïnat del barri. Fer teixit associatiu i recosir estrips socials.

- Autorealització personal. El teu treball fructifica, augmentant l’autoestima.

- Reconeixer els cicles naturals. Educació ambiental sobre ecosistemes urbans.

- Reciclar la matèria orgànica. Transmuta residus en material prima. Aconseguir adob del compostatge.

- Activitat ludico-familiar. Apte tots els públics. Lliure de pantalles i teclats, no emeten radiacions electromagnètiques.

- Palies el canvi climàtic capturant CO2 i evitant emissions. Augment de les zones verdes, que baixen les temperatures.

 5-Xarxa de botigues socials:Evolució dels bancs d’aliments, que minimitza l’estigmatització dels usuaris. Són espais similars als supermercats, on amb la participació dels serveis municipals i les voluntàries que col·laboren gratuïtament, no es regalen lots d'aliments “tancats”.  Segons el nº de membres, es reparteix moneda d'us local, amb la que comprar el menjar que cada nucli familiar prefereix. 

Es redueix el malbaratament alimentari dels lots tancats, doncs la moneda social estalviada en no comprar el que no et cal, l’estalvien per al mes següent.

 6-Reciclatge de la M.O. Els elements químics que formen part de la matèria orgànica, s’han de compostar de manera eficient. Aconseguim un adob orgànic que fertilitzarà els conreus, bo i millorant-ne l’estructura edàfica. També capturem CO2, que fixem en el substrat dels conreus.

Escalant-ne els processos fins a l’extensió comarcal, surt rendible construir infraestructures de producció de biogas. Barrejant el residu produït pel biogàs amb restes de poda, carbó vegetal i cucs de terra, el resultat és un dels millors adobs que se poden aplicar en qualsevol conreu. Així no caldria cremar gas natural per fer adobs nitrogenats. Tampoc caldria contaminar els aqüífers escampant purins, ni contaminar amb nanoplàstics dels fangs de depuradora la microfauna edàfica.

La cria de bestiar en extensiu genera uns fems de molta qualitat (tant química com biològica), imprescindible per regenerar la vida del subsol. La simbiosi entre les arrels vegetals, les bactèries fixadores de Nitrogen i els micelis fúngics, fonamenten tota la vida sobre la superfície de la terra.

 7-Cooperatives de consum: La ciutadania que no estigui en risc d’exclusió social, i les seves tasques l’impedeixin responsabilitzar-se de produir, pot organitzar-se en forma d’A.M.A.P. ( Associació pel manteniment de l’agricultura pagesa). Si treinta famílies inverteixen 50 euros al mes en un pot comú, se li pot garantir un sou fixe de 1.500 Euros/mes al productor d’aliments. Aquest pagès passa a estar “contractat” pel grup de 30 cistelles, de manera que té un salari segur, independent de si cull molt o poc.

La collita, gran o petita, se reparteix entre les cistelles. Menges ecològic, local, de temporada i a un preu competitiu, perquè el circuit de comercialització no té intermediaris. També pots fer turisme rural treballant amb el productor, a canvi de pensió completa.

8-Segell ecològic municipal: Els ajuntaments haurien d’ajudar a la producció ecològica local amb un segell gratuït. Aquest faria més competitiva la compra-venda dels productes ecològics, quan s’enfrontin als circuits de comercialització habituals. Actualment, si vols demostrar que fas les coses ben fetes, has de pagar al C.C.P.A.E. (Consell català de la producció agrària ecològica) una bona part dels teus futurs beneficis. Mentre, si utilitzes herbicides que perjudiquen el medi ambient, cobres subvenció de la P.A.C. (Política agrària comun). I tal dia farà un any!

Si, per exemple, consells comarcals i diputacions, contractessin tècnics que, a l’hora que assessoren, valoressin la sostenibilitat de cada projecte productiu sense cost per l’agricultor, tindrien més arguments per accelerar l’imprescindible abandonament dels productes químics de síntesi.

Es podria dissenyar una etiqueta similar a les de les eficiències energètiques dels electrodomèstics. Amb ella es podria ponderar, des de la lletra A fins a la lletra G, una escala de respectes diversos al medi ambient i les persones.

 Com fer per a que la cosa rutlli?

Un ecosistema natural funciona quan està en equilibri. L’equilibri consisteix en mantenir la circulació dels fluxos de materials i d’energia. Les cadenes tròfiques recirculen els nutrients, bo i complint amb les lleis de la termodinàmica (mercès a l’energia solar).

En el sistema agropequari actual, la principal energia movilitzadora és el capital. Hi ha qui diu que el capitalisme et ven la corda amb la que sap que el penjaràs, per tal de no perdre un bon negoci. Jo, si més no, em malfio prou com per a no deixar en les seves mans el pa nostre de cada dia.... En les coses del menjar, caldrà mirar més enllà del lucre i la plusvalia!

Les partides pressupostàries de les administracions, no haurien de seguir ignorant la sobirania alimentària de la població. Amb una inversió pública a l’alçada de les circumstàncies, podem començar a dissenyar com podrien ser d’encaixables les peces del trencaclosques. De com els elements interactuin entre si, i de les diferents sinergies que se generin, dependrà el grau d’èxit en el disseny.

 Les situacions, les circumstàncies, la implicació dels diferents actors, entitats i administracions, “l’entorn” mediàtic, etc, modularà les adaptacions sobre la marxa que caldrà implementar en cada cas particular. Quant més peces tingui l’ecosistema i més funcions compleixi cada element del conjunt, més resilient serà el disseny generat.

 I que la Força t'acompanyi, que deia el mestre Ioda....