dilluns, 24 d’octubre de 2022

Calculant sobiranies alimentàries i autosuficiències.

Basant-me en la pròpia experiència en una finca de 3.000 M2, en clima mediterrani i a la llera d’un riu que no s’asseca.

 D’entrada dedicaràs uns 1000 M2 a cultiu d’horta, uns 1.000 a espais “improductius” com ara passadissos, bassa, compostadora, casetes, etc. I els altres 1000 M2 a una dotzena de fruiters, un hivernacle-umbracle (millor si és un walipini) , i un galliner-conillera.
http://unhortalbalco.blogspot.com/2022/01/els-walipinis-hivernacles-enterrats- 

Durant els 3 mesos d’estiu pots obtenir cada setmana: 30 Kg de verdura de fruit ( Des d'albergínies fins a pebrots, okra, fabes o bròcolis) uns altres tants de verdures de fulla (Bledes, enciams, espinacs) uns altres 30 Kg d’herbes adventícies comestibles ( Blets, verdolaga, ortiga, amarants) i uns 15 Kg de fruita variada.

Els 6 mesos de primavera i tardor les quantitats d’aliments produïdes seran el 50% que durant l’estiu i a hiverner seran d’un 10%.

Fent números rodons surten a l’any uns 500 Kg (sumant Tomàquets, carbassosns, raves, col·liflors), uns altres 500 Kg  tipus bledes, espinacs i enciams, més uns 250 Kg de fruits variats. Potser consegueixis també una dotzena de conills i uns 200 ous, a costa d’una part de les collites que es menjaran els animals.

Dividint els nº anteriors pels 365 dies d’un any, (suposant que has fet conserves, etc), tens un ou cada 2 dies, un conill cada mes i un pollastre per nadal (com proteïna animal) i la resta d’àpats diaris uns 500 Grams del tipus “pèsols amb bledes” més uns altres 500 Grams d’amanida ( amb més enciam que pebrots i tomàquet) i aproximadament 250 Grams de fruita: Cireres, ametlles, olives, garrofes, raïm...

Si no tenim accés a arròs o a blat per a fer pa, està clar que caldrà afegir a la dieta anterior altres aliments calòrics més fàcils de gestionar-ne la producció, com ara la patata i el boniato... o imlpementar una milpa (el panís+ carabassa +mongetes ). Minimitzarem també les zones “no productives” en el possible.

D’aquesta manera aconseguirem doblar produccions i alimentar dues persones adultes per cada finca de 3.000 M2. (Tot i que de manera justeta i si les collites no fracassen). Si preveiem que la meitat de les collites poden fer figa, conteu que una finca de 3.000 M2 és el que cal per garantir un mínim de sobirania alimentària per persona i any.  

En cas de autosuficiència “absoluta” et caldran també unes 3 Ha de bosc que te proporcionin llenya i matèria orgànica que compostar per a fer-te l’adob, i a l’hora poder recol·lectar mores, pinyons, bolets, cargols...  i que no te manqui l’aigua per a regar l’horta, o tots els números anteriors seran paper mullat.... i que la 6ª extinció massiva no elimini tota la fauna auxiliar, o els serveis ecosistèmics, com per exemple la pol·linització, els hauràs de fer tu amb un pinzell!

A més, l’autosuficiència sols pot ser col·lectiva, en grups d’entre 20 i 50 persones: Cal ser prou per a poder especialitzar-se en diferents tasques i defensar-se en grup, però no convé juntar massa gent per a no consumir els recursos propers.

Trobar una trentena de persones que t’aguantin, perquè els seus coneixements es complementen amb els teus (i et necessiten), és sens dubte la part més difícil de l'equació resilient que dona per resultat l’autosuficiència.
https://difonlaidea.files.wordpress.com/2022/10/manual-basic-de-convivencia-v5.0.pdf

dilluns, 24 de gener de 2022

Els walipinis, hivernacles enterrats per a suavitzar les temperatures

Dels altiplans bolivians a tot el món, els walipinis o els hivernacles semisoterrats han seduït moltes persones aficionades a l’horticultura i a la permacultura. La idea és mitigar les temperatures i protegir els cultius del vent aprofitant la inèrcia que pot donar la terra. Serien útils en latituds com la nostra? A Vallbona d’Anoia, un primer experiment dona pistes per saber quins beneficis se’n podrien treure i com caldria ajustar-lo a les nostres condicions.



 (Text: Charles-André Descombes, enginyer agrònom) 

Buscant solucions sostenibles per a les poblacions andines:

 Walipini, quin nom més estrany! Es tracta de fet d’una paraula aimara que significa, segons les fonts, o “aixopluc càlid” o simplement “està bé” i que a la pràctica podem traduir per hivernacle semienterrat. Seria seductor pensar que el walipini és una solució ancestral, però no és així. Aquesta tecnologia la va inventar a principis dels anys 90 un cooperant suís enviat amb fons europeus a El Alto, l’altiplà bolivià, amb l’encàrrec de fer aquesta rude zona més habitable. La mort sobtada del cooperant va interrompre el projecte, la qual cosa va deixar alguns apunts que havia escrit i els walipinis a l’abandó. Uns quants anys més tard un empresari descobrí per atzar aquestes ruïnes a prop de La Paz i decidí comprar la finca. Els walipinis foren reconstruïts amb l’ajut dels mateixos vilatans que ja els havien edificat amb “el suís”. La finca, anomenada Ventilla i convertida en granja ecològica, esdevingué poc a poc un referent a tot el país. 

Per què construir un hivernacle enterrat o de pou? 

A les elevades altituds de l’altiplà andí, amb un clima sec i fred, els cultius tradicionals eren, a part del panís i de les amarantàcies com la quinoa i la cañahua, essencialment tubercles i bulbs: patata (menjada fresca o en forma de chuño ), iuca, cebes, alls i pastanagues. Per tal d’introduir hortalisses en la dieta, l’hivernacle enterrat permet beneficiar-se de l’escalfament aportat per la radiació solar durant el dia i alhora de la inèrcia tèrmica del sòl, que protegeix d’un excessiu refredament durant la nit. La baixa latitud dels països andins, tots situats en la zona intertropical, implica una orientació principalment vertical de la radiació solar, que l’hivernacle de pou aprofita de forma molt eficient. 



D´ altra banda, el walipini té l’avantatge d’oferir una feble resistència al vent, molt persistent i fort a l’altiplà andí, i redueix així el consum d’aigua dels cultius. Ara, en els 18 walipinis de la finca Ventilla es cultiven bledes, enciams, orenga, farigola, sàlvia, api, col verda, ruibarbre, espinacs, i els canonges, introduïts per l’antic cooperant i per això coneguts com “l’enciam suís”. 

Com construir un wallipini:

 La construcció d’un hivernacle enterrat implica un disseny curós. Se l’ha de dimensionar per tal que permeti assolir els objectius productius que hom es fixa. A títol indicatiu, a les zones andines es considera que calen 30 metres quadrats per proveir una persona d´hortalisses durant l’any. Un altre criteri possible de dimensionament seria el màxim aprofitament de l’agrofilm destinat a la teulada en funció del seu format comercial, ja que és l’element més car de la construcció. Cal escollir una localització adient, sense elements que facin ombra al walipini, encara que pot ser interessant la presència d’arbres de fulla caduca que permetin tant la insolació hivernal com la protecció de l’excessiva radiació estiuenca.

 Hi haurà d’haver una font d’aigua a prop per assegurar-ne el reg. El tipus de sòl és un altre aspecte determinant per tal de garantir-ne una llarga duració. S’evitaran els sòls permeables o sorrencs, on el walipini podria esllavissar-se per l’acció de les pluges. L’ideal és situar-lo en un sòl franc, més aviat argilós que no pas sorrenc. La forma del walipini serà la d´un rectangle allargat en el sentit est–oest, a fi que incideixi la màxima insolació sobre la teulada translúcida orientada cap a l’equador –sud o nord segons l’hemisferi on hom es trobi. La teulada haurà de tenir la inclinació que li permeti rebre la màxima radiació els tres mesos més freds de l’any, al voltant del solstici d’hivern. Aquesta inclinació es calcula a partir de la latitud de l’indret afegint-hi 23’5º. Així a Catalunya, amb el territori situat entre 40’5º i 42’5º de latitud nord, instal·larem una inclinació de 60º a 62º. 

Durant els mesos de més calor aquesta teulada pot ser revestida d’una coberta o d’una capa de fang per tal de reduir-ne l’escalfament. La fondària cavada útil podrà variar segons els autors, entre 1 metre i 1’80 metres, als quals s’afegiran de 40 a 60 centímetres per encabir-hi el sistema de drenatge (capa de còdols) i el llit de sembra dels cultius. Aquest es composarà d’una barreja de tres parts de terra bona i una part de fems compostats, i així sanejats, per evitar d’introduir patògens i llavors d’adventícies al walipini. En funció del relleu –pla o en pendent– on es construeixi el walipini, s’hi abocarà al voltant la terra treta del forat i/o s’hi construiran parets per tal d’assolir l’alçada suficient per poder-hi treballar i una inclinació òptima de la teulada. 

Parlem dels calers ...

A part del cost de la mà d’obra, que segons les situacions podrà ser voluntària, la teulada representa la màxima despesa en la construcció del walipini, a més de ser-ne l’element de menor vida útil. Bàsicament perquè cal preveure els pals travessers que l’aguanten i, sobretot, l’agrofilm plàstic de cobertura. Els pals poden ser de 10 centímetres de diàmetre, col.locats a un metre de distància; pel que fa a l´agrofilm, 250-300 micres és el que es recomana. La particularitat és que es posa en doble capa, l´una tensada sota dels pals i l’altra per sobre d’ells, amb un doble fi: d´una banda, augmentar l’efecte aïllant de la coberta i retenir millor l’escalfor durant la nit i, de l’altra, protegir els pals de la humitat interna del walipini. Una sèrie de fixacions garanteix l’estabilitat de tots els elements de la teulada, en particular la seva resistència a les ventades. 

El bon funcionament a llarg termini d’un hivernacle enterrat implica tenir cura d’altres aspectes importants. Així, un element constructiu clau és garantir-ne uns excel·lents aïllaments externs i sistemes d’evacuació de les pluges, per tal d’evitar-hi les infiltracions d’aigua. L’aeració, gestionada diàriament, és indispensable per regular tant les temperatures com la humitat ambiental. En són elements bàsics la presència de dues portes situades diagonalment a banda i banda del walipini, si pot ser de dues fulles superposades, a través de les quals es mantindrà a l’interior un corrent d’aire circulant en funció de les necessitats. Aquesta aeració pot reforçar-se amb la instal·lació, al centre de la part superior de la teulada, d’una obertura que es pugui obrir i tancar a voluntat, en forma de finestra a la paret, de claraboia o de “xemeneia” a la teulada. A més de les diverses pràctiques del bon saber fer agrícola, s’intentarà regar amb relativa abundància els cultius a fi d’evitar la salinització de la capa de terra cultivada. 

 Òbviament la construcció d’un walipini per part d’una família camperola exigeix un esforç important. Tot i així, resulta més eficaç que un hivernacle convencional, i més barat, ja que gran part de la despesa en materials es redueix sovint gràcies a l’autoconstrució o a una mà d´obra voluntària. Per això els walipinis, en diferents modalitats, van tenir una bona acceptació als països andins. Se’n van construir de familiars i de comunitaris, aprofitant ajudes com les que va oferir en un moment donat la Unió Europea. El 2012 la FAO en va promoure la construcció a Bolívia i el Perú, en aquest cas per cultivar-hi farratges per al bestiar. Una ajuda molt interessant en una zona on només plou tres mesos a l’any.

 Les possibilitats dels walipinis a Catalunya:

 L’entusiasme pels walipinis s’ha estès per tot el planeta i també ha arribat a Catalunya, on va fer-se’n un, concretament en el bonic municipi de Vallbona d’Anoia. Entre els anys 2013-2015 s´hi va dur a terme un interessant projecte permacultural d’inserció social en resposta a la crisi. El projecte prengué la forma d’uns horts socials municipals, on persones en risc d’exclusió eren formades a fi de cultivar-hi comunitàriament una part de les seves hortalisses, compartint coneixements, experiències i esdeveniments festius. 

El walipini de Vallbona fou construït l’hivern de 2014, buscant un format senzill i de baix cost. Al centre dels horts, una retroexcavadora va cavar en poc més de quatre hores el forat previst de 10 metres x 6 metres, amb una fondària de 1’5 metres i un accés en pendent a una de les extremitats. La terra extreta fou emprada per crear un terraplè al voltant de tot el forat que el protegís de les entrades d’aigua. Gràcies a les característiques del terreny argilós no va caldre aixecar murs per consolidar-lo. L’estructura de la coberta fou realitzada amb barres d’acer corrugat soldades en quadrícula i soldades també i en tot el perímetre a barres de prop d’un metre enfonsades a terra, per tal de formar així una mena de gran tenda. Totes les barres foren cobertes amb tela de galliner per permetre tensar correctament el full de plàstic de la coberta sobre l’estructura, evitar que formés bosses i que el fregament el fes malbé. A l’estiu, la substitució del full plàstic per una malla d´ombreig transformaria el walipini en un umbracle. 

La vida del walipini de Vallbona no fou llarga ja que l’any següent un canvi al consistori conduí a abandonar el projecte municipal dels horts socials. Tot i així, aquesta breu experiència ja fou suficient per apreciar-ne la utilitat. Durant l’hivern, al walipini es produí el planter no tan sols dels propis horts sinó també dels veïns que ho desitgessin, cosa que va augmentar la seva autonomia productiva. S’hi conservaren les plantes del municipi sensibles a les baixes temperatures, es va evitar així haver de comprar-les cada any, i s’hi criaren conills en condicions favorables. 

Un cop esvaïts els horts socials de Vallbona, el Joan Marca, dissenyador i formador del projecte (Mireu https://www.linkedin.com/in/joanmarcatristan/ ) , va haver de reorientar la seva vida cap a noves activitats. Tot i així, ha continuat donant voltes al tema dels walipinis. Convençut del seu gran interès, ha reflexionat sobre la manera d’adaptar-los millor a les nostres condicions.

 . La seva proposta és millorar la captació de calor a l’interior del walipini mitjançant un radiador termolític, és a dir, una jardinera en forma de pinta gegant formada per bancals elevats construïts amb pedra seca, “amb una enorme massa tèrmica i una extensíssima superfície de contacte amb l’aire” que, a més, es presta a fer-hi rotacions de cultius. Vet aquí els seus arguments: “La jardinera termolítica permet concentrar els nutrients, airejar el substrat i facilitar l’accés a tot el sembrat. Propicia alhora l’ampliació dels walipinis, sense perdre inèrcia tèrmica. D’altra banda, els murs de pedra seca són un excel·lent macro-hotel d’insectes (…)”

 A partir d´aquesta idea incorporant els murs de pedra seca, el Joan dissenyà uns ambiciosos Mòduls Agroecològics Resilients a la Climatologia Adversa (MARCA). En aquest disseny, molt original, el walipini pren una forma ovalada per dues raons: en primer lloc, reduir les ombres al seu interior i en segon lloc, argumenta el Joan, consolidar la solidesa de les parets per l’efecte “volta de canó”. El disseny també hi introdueix, a més d’una llargada considerable dels bancals exposats al sol – els uns formant el “radiador” i la resta arreu on hi hagi bona exposició–, uns bancals d’ombra, situats contra la paret sud del walipini, destinats a cultius específics: xiitakes o gírgoles, cargols, vermicompost, etc. Esperant la possibilitat d’edificar algun d’aquests walipinis tan particulars i ambiciosos, de moment el Joan Marca en va realitzar una maqueta a escala, instal·lada al seu balcó, on va poder observar quins arpegis de llum i d’ombra hi dissenyava el sol. 

Seduït per tanta inventiva entorn dels walipinis, el qui firma es queda tanmateix amb un interrogant. En efecte, observo com, en aquests hivernacles enterrats, s’han anat afinant les maneres de proveir les plantes d’un entorn estable, protegint-les de la incidència del fred, nocturn o hivernal. Però no veig que s’hagin millorat en la mateixa mesura les possibilitats de treure profit de la frescor del subsòl per protegir-les de la calor, i això, en temps d’escalfament climàtic i en terres tan càlides com les nostres, em sembla molt més decisiu. És d’esperar que noves propostes i adaptacions sorgeixin a partir d’aquestes primeres passes encetades a Catalunya. 

ELS WALLIPINIS, DES DELS ANDES A TOT EL PLANETA…

 Walipinis… no n’havíem sentit mai a parlar i de cop, quan ens posem a buscar a la xarxa, descobrim quantitats d’aquests hivernacles enterrats o semienterrats escampats pel planeta: Nepal, Mongòlia, Tennessee, Texas, Patagònia, Ladakh, i me’n deixo. La diversitat d’indrets i de condicions de vida s’acompanya d’una efervescència d’idees i de solucions constructives diferents, especialment entre els partidaris de la permacultura però també des d’altres àmbits. En trobem d’enterrats en major o menor grau, de cavats enterament a mà o amb maquinària o aprofitant cavitats ja existents, amb aspecte de tendes o de veritables construccions, realitzats per individus, per famílies o comunitats, amb tot tipus de materials – molts d’ells recuperats. Tanmateix unes quantes opcions resulten més àmpliament adoptades per als hivernacles enterrats. A mesura que pugem de latitud i que, per tant, el sol hivernal és més baix sobre l’horitzó, s’imposen els walipinis amb teulades d’una sola aigua força inclinada i, si és possible, que arribin fins a terra per tal de reduir les zones d’ombra. En aquestes teulades, a més, és fàcil de desplegar a la nit alguna coberta aïllant tèrmica. 

 D’altra banda, s’adopten sistemes per augmentar l’acumulació de la calor diürna: paret orientada al sud (és a dir, la que tanca l’hivernacle pel costat nord) pintada de colors foscos i/o folrada amb bidons plens d’aigua, i també foscos, que s’escalfen més ràpidament per la major capacitat de l’aigua per a emmagatzemar calor i per l´efecte termosifó. Es multipliquen, en fi, els sistemes per millorar-ne l’aïllament. Una solució constructiva interessant neix de la reflexió sobre la circulació de l’aire dins dels walipinis. En efecte, independentment de les variacions mitjanes diàries de la temperatura interna, l’aire fred òbviament baixarà sempre cap al terra, és a dir, allà on es troben les plantes, circumstància que en pot comprometre el bon desenvolupament. La solució consisteix a no situar els cultius a la part més baixa del walipini. Això és fàcil de realitzar creant bancals de cultiu elevats. Altrament dit, crearem uns passadissos rebaixats respecte dels bancals: permeten als agricultors treballar drets, en condicions més ergonòmiques, i alhora aquests passadissos tindran el rol d’embornals  on s’acumularà l’aire fred de la nit. 

Veure article en pdf en https://www.agrocultura.org/wp-content/uploads/2022/01/31-34_revisat_Horta-AC82.pdf

dimarts, 18 d’agost de 2020

Un M.A.R.C.A. EN 3D

 Gràcies a la bona gent de https://www.facebook.com/permacultura3d que han tingut a bé dedicar el seu temps i esforç en visualitzar una recreació tant guapa. Té quasi de tot, amb estanc de peixos, trocs de xiitake, gallines, etc...

Podeu veure una quarantena de dibuixos en l'enllaç AQUEST enllaç, però us deixem alguns aquí sota per a anar fent boca...






Els detalls tècnics els teniu explicats en aquesta altre entrada al blog
http://unhortalbalco.blogspot.com/2019/07/moduls-agroecologics-resilients-la.html 

divendres, 10 d’abril de 2020

La república independent del meu macetohuerto.


Hi ha una cançó que afirma:

Vull viure entre herbes, vull cuidar el meu hort sí!
M´ensiborno amb l´esperit de llibertat

Sembla,sembla un antic somni dolç d´amor d´un

vell morrut hippiós, grenyut, sarnós, escarrà i geniüt...”


i ves per on, va essent moment per a implementar-ne la lletra. Potser si que és fer volar coloms apostar per l’autonomia aèria i declarar la república independent del meu macetohuerto. Però, si més no, és millor destí per aquestes vacances de setmana santa que la majoria de menjadors dels habitatges urbans. I sense que prohibicions absurdes m'impedeixen accedir-hi :-) 
Temps era temps, hi va haver qui oferia canviar el seu regne per un cavall. Però la meva república i el seu tros de cel, són com les flors de Baladre en un torrent, que no es venen, ni per deu, ni per cent! ( Pa todo lo demas, Mastercard!)



Com tot viatge, l’hort de terrat comença amb un primer pas. Podeu fer servir el que tingueu a ma per a plantar un esqueix pioner, des d’una patata grillada, fins a llavors de qualsevol vegetal que et caigui entre les mans, o un pinyol d'alvocat....
Busqueu un substrat lleuger, amb fibra de coco, perlita o similars i un recipient amb el fons foradat. A partir de 4 hores de sol directe al dia, podràs collir una gran varietat de verduretes. Aquí teniu un manual en pdf de 20 pàgines per orientar-vos :   https://lookaside.fbsbx.com/file/manual-agricultura-urbana.pdf?


Jo cada dia gaudeixo de 3 o 4 maduixes, i d’un plat de faves al mes. I si combines el macetohuerto amb la pertinença a una cooperativa de consum ecològic, La sobirania alimentària la tindràs a tocar dels dits J

dissabte, 11 de gener de 2020

Una maqueta al terrat.

Ja gairebé ningú dubte de l'arribada d'un canvi climàtic catastròfic, sols es discuteix si serà en 10 anys o en cent. Massa poc temps per a que res viu s'adapti a tanta brusquedat... A no ser que semisoterris el biotop, per a que la inèrcia  tèrmica del terreny ens jugui a favor. Una energia del tot renovable, treballant 24H al dia, encara que hi hagi núvols, empenyent cap els 15 ªC de manera gratuita. Durant l'hivern ens escalfa, durant l'estiu ens refresca, i sense consum de combustible.

Però, i l'ombra durant l'hivern dins d'un "forat"??? Com faran fotosíntesi els conreus? Per a dissipar dubtes, res millor que exposar una maqueta escala 1:20 al sòl de Gener....

https://www.facebook.com/pg/Associaci%C3%B3-Permacultural-Nutriens-Terram-864357733670503/photos/?tab=album&album_id=2385740248198903

...i comprovar empíricament que la insolació interior progressa adequadament, i al llarg del dia, en latituds similars a la de Barcelona, les jardineres de les plantes es banyen en els rajos del Deu Ra.

Si voleu veure un petit video:   https://www.facebook.com/864357733670503/videos/768506450298418/

diumenge, 7 de juliol de 2019

Mòduls Agroecològics Resilients a la Climatologia Adversa: (M.A.R.C.A.)



Cada cop està més acceptada entre els experts, la metàfora de comparar el clima amb un borratxo: Si a un borratxo el deixes tranquil, la tendència natural és a assentar-se. Però si a un borratxo l’obligues a moure’s, la tendència natural és a tomballejar-se. Com que hem forçat un escalfament global, el tomballeig del termòstat planetari està garantit. Ho demostra el que va passar en el darrer escalfament global de fa 18.000 anys: https://www.youtube.com/watch?v=NPG55Ja8BmQ
Els qui tenim l'esguard enfocat al mig termini, patim esgarrifances al pensar com podrem obtenir collita, bo i enfrontats a una crisi climàtica sense precedents. https://www.wbur.org/cognoscenti/2019/06/05/climate-change-food-frederick-hewett?-6Wk Les anomalies en les temperatures causaran onades de fred i de calor que, difícilment, els conreus podran resistir. La poca sobirania alimentària que ens resta, desapareixerà com llàgrimes en la pluja:-( Ja avui estem produint sols el 40% del que mengem) https://www.elcritic.cat/investigacio/que-ha-de-fer-catalunya-per-tenir-sobirania-alimentaria-10511
Altres habitants de l’ecosistema tant insubstituïbles com la fauna auxiliar, poden fàcilment formar part de la 6ª extinció que ja està en marxa. Els biòtops estan mudant a malament, i tot indica que sols podem anar a pitjor. https://www.ccma.cat/324/la-sisena-extincio-despecies-massiva-esta-en-marxa-i-es-una-greu-amenaca/noticia/2799182/ Ens calen la inventiva i creativitat holística que caracteritzen la permacultura, per a mirar de dissenyar sistemes resilients que minimitzin la patacada que ens espera. Hauriem de  dissenyar bioconstruccions que aixopluguen un biotop aprofitant la geotermia.
Proposo per a pal·liar en lo possible aquests problemes, un model basat en el concepte de walipini (hivernacle/ umbracle semi-soterrat, veure https://elhorticultor.org/construye-un-invernadero-subterraneo-para-cultivar-durante-todo-el-ano/). Però millorant el disseny, afegint un element  que maximitzi la inèrcia tèrmica: Una jardinera radiant amb mur de pedra seca. També aconseguim que la base del que hi plantem estigui entre 1 i 3 metre per sota del terreny (segons mides del model), però a 1 metre pel damunt del terra del mòdul. (Com que l’aire molt fred baixa i el molt calent puja, estar a mitja alçada és la situació més desitjable.) (Veure: http://unhortalbalco.blogspot.com/2019/04/el-walipini-amb-radiador-termolitic.html ) Les jardineres falquen tota la part baixa dels murs, i les que estan encarades al sud, tindran 4 braços per a facilitar les rotacions de conreus. La resta de jardinera sud pot fer-se servir per a plantes plurianuals sense rotacions La jardinera nord pot utilitzar-se per a tot allò que vol ombra( Troncs amb xiitaque o gírgoles, cargols, vermicompost...) La forma arrodonida de les parets de contenció fa que, per l’efecte “clau de volta”, els murs de pedra seca, tinguin més resistència. http://www.catpaisatge.net/dossiers/pedra_secaphp. En cas de caldre, hi ha morters naturals a base de calç o argila https://www.projectegreta.cat/ca/murs/tecniques-constructives/murs-de-pedra-pedra-seca-paredat-carreus/. I cal gent amb experiència que supervisi la feina https://lafeixapedraseca.com/com-treballem-2/. Un altre opció igualment vàlida són els murs de gabions, més fàcils de fer, i que se poden embolicar de tela metàl·lica amb una llum prou petita per evitar ratolins, però prou grossa per a permetre el pas de sargantanes i abellots. Veure http://estructurando.net/2019/03/18/muros-de-gaviones/.
 Els walipinis, construïts en paquets de 3 o 5 (en el mig els models més grans i profunds per aconseguir varietat de biòtops), permeten utilitzar les diferents zones polivalents de forma intercanviable. Això facilita diversificar la producció amb altres aliments. L’estabilitat tèrmica afavoreix tota mena de cria d’animals, com ara: conills, gallines, aquaponia, o el llavorer,... poden aprofitar la bona temperatura de les zones polivalents. En ser intercanviables permeten rotacions, que dificultin la instal·lació permanent de plagues en un mateix lloc. El bestiar es menja la part vegetal que nosaltres rebutgem i genera fems que adobaran els conreus.
Els diferents hivernacles actuen com a petit arxipèlag de nínxols ecològics pseudoconnectats per la proximitat ( Uns 2 o 3 metres de passadís extern entre l’inici de la rampa de cadascun dels walipinis). Aconseguim així un efecte “arca de Noé” per a tot un ecosistema d’invertebrats. Un veritable macrohotel d’insectes, aràcnids i miriàpodes diversos. La fauna auxiliar és imprescindible, i ens cal tenir-ne  tanta cura com del propi conreu.
Donat que el vent és el factor que més augmenta l’evapotranspiració, i que plantar en un “forat” protegeix del vent, l’estalvi hídric és evident. En cas de vents tempestuosos que trenquen les tiges exposades, els conreus en aquests mòduls salven la collita que en l’exterior es perd. 
Si bé es cert que per a tenir el mòdul en mode hivernacle, cal vidre o plàstic transparent (Petroli), en el mode umbracle no. L’ombra es pot aconseguir amb una pèrgola, trenant canyes o vímet, i col·locada just damunt,treure l’excés de radiació del migdia, però deixant entrar el sol de matí i de tarda.  Veure http://voltes.coop/projectes/pergola-prat-del-llobregat/.
El conrear dins dels mòduls també permet que a l’hivern s’hi pugui afegir calefacció amb estufa de llenya. A l’estiu, podem refrigerar l’aire amb polvoritzadors de microgotes d’aigua, o panells de materials humits (Veure https://avicultura.info/enfriamiento-evaporativo-todo-lo-que-deben-saber). D’aquesta forma, mentre tinguem amb que regar, el microclima necessari per al bon desenvolupament vegetal el podrem contenir dins d’uns marges acceptables, sense consum energètic. La principal dificultat serà enfrontar-se a la sequera que el canvi climàtic ens pot intensificar. Tenir accés a un freàtic amb reserves abundoses seria lo ideal, doncs el cicle de l’aigua fa temps que l’estem alterant: https://www.elagoradiario.com/agua/dibujan-un-nuevo-ciclo-del-agua-que-incluye-los-impactos-humanos/_vUOLmFThu0.
Per anar concloent, i resumir tot lo abans exposat, cal resiliència i flexibilitat. Un espai on els conreus i els animals ho tinguin més fàcil per a que ens acompanyin en la gimcana de supervivència en que se transformarà el futur proper. ( On la única cosa segura serà la incertesa https://www.academia.edu/RiesgodeseguridadM). Però si disposem de diferents M.A.R.C.A.’s construïts, podem produir bona part dels aliments requerits en una petita comunitat https://ecoagroconstruccion.wordpress.com/2018/08/14/limestone-permaculture-farm-demuestra-que-con-menos-de-media-hectarea-de-terreno-se-puede-alimentar-a-50-familias/I. Si se compleixen les pitjors previsions científiques (https://drive.google.com/file/d/1A4tpc-zO1iwluMp26URhi8zbFY4d5g3h/view ) serà la millor manera d’intentar adaptar-se sense morir en l’intent. 

dilluns, 22 d’abril de 2019

El walipini amb radiador termolític.


Sembla que aviat ens veurem enfrontats a un més que probable cataclisme meteorològic que devasti les collites. Com podem dissenyar un model agroecològic resilient a la climatologia adversa? Una de les opcions possibles és plantar en el fons de walipinis, que donen una bona inèrcia tèrmica. ( Veure https://unhortalbalco.blogspot.com/2014/02/el-walipini-de-vallbona-danoia.html ). Però... Com podria millorar-se el disseny? Com bunqueritzar al màxim la capacitat geotèrmica que els caracteritza?

Després de donar-li voltes al concepte, crec que la resposta són els murs de pedra seca, fent de radiadors lítics, amb una enorme massa tèrmica i una extensíssima superfície de contacte amb l'aire. Amb els murs de pedra seca,  a més de folrar les parets, també es pot fer una jardinera en l'interior, formant una mena de 4 "dits" on, a part de l'efecte sobre la temperatura, se pot fer una rotació de conreus ( Com en les parades de crestall, per exemple) La resta de la jardinera pot estar plantada per altres vegetals que no entren en les rotacions, com aromàtiques, maduixes, o carxofes, per exemple.

La jardinera termolítica permet concentrar els nutrients, airejar el substracte i facilitar l'accés a tot el sembrat. Propicia a l'hora el fer els walipinis més amples, sense perdre inèrcia tèrmica.


D'altre banda, els murs de pedra seca són un excel·lent macro-hotel d'insectes, i la seva diferent orientació dins del walipini garanteix que sempre hi hagi que rebin sol i altres que estiguin a l'ombra, de manera que puguin triar segons gustos. Veure https://www.facebook.com/pg/Associaci%C3%B3-Permacultural-Nutriens-Terram-864357733670503/photos/?tab=album&album_id=1846057395500527.


La resta d'avantatges del walipini segueixen intactes ( Calor a l'hivern, fresc a l'estiu, i protegit del vent tot l'any... ) i amb una petita ampliació del disseny, si pot fer lloc per entrar-hi des de llavorer fins a vermicompostera, passant per conills o gallines....Qui s'anima a fer-ne uns quants abans de que ens agafi el toro meteorològic?


dijous, 11 de maig de 2017

Caixes niu amb material de rebuig.

On està escrit que les caixes niu hagin de ser obligatoriament de fusta? Hi ha un munt d'altres opcions alternatives, bo i reciclant tot tipus de materials de rebuig, als que donem una segona vida. 

 En aquest cas concret, teníem un grapat de garrafes d'aigua usades en una obra i massa brutes com per a tornar a fer-se servir per usos de boca. A l'hora, una dotzena de sacs buits, que havien contingut morter, cal o argila.
 
 Les garrafes tenen diferents diàmetres d'orifici, de manera que espècies variades d'ocell, segons la mida, ocuparan els futurs nius. Tallem les garrafes de plàstic per la meitat i introduïm una part dins de l'altre. ens assegurem que no es pugui acumular aigua dins fent uns petits orificis en la part posterior. 
 
Ara que tenim l'estructura, cal aïllar-la termicament i de la pluja. Els sacs que tenen dues capes de paper i una de plàstic, són ideals per aquesta finalitat, sempre que n'acumulis suficients unes damunt de les altres, com les cebes. La nansa de la garrafa farà de reposador en l'entrada.
 
Ja sols ens cal fixar el conjunt entre les branques d'un arbre, amb una certa inclinació per tal que el cul quedi relativament aixecat respecte la horitzontal. També és important posar-lo a prou alçada per a que sigui un espai atractiu fer fer-hi niu....

dimecres, 8 de febrer de 2017

De gallines i galliners.


Hi ha una gran varietat de dissenys a l’hora de construir un galliner. La majoria utilitza la fusta com a material principal, cosa que crec un error. Les esquerdes de la fusta faciliten la cria de puces, un dels principals problemes que patiran les gallines.

Per això jo recomano l'ús del ferro i de la lona, tot i que no tenen l’aïllament tèrmic, les gallines tampoc no en necessiten. Les plomes els hi ofereixen tot l’escalfor que els hi cal, sempre que el vent no les molesti.  Per protegir-les del vent i la pluja, la lona és un material molt econòmic i sense porus que facilitin amagatalls per paràsits. 

Per suportar la lona, una estructura barata consisteix en mallazos electrosoldats, dels de fer armadures pel formigó. Compres peces de 6 metres per un d’ample i les “doblegles”  en forma de mig túnel.  Les lligues per sota amb filferro i enterres uns centímetres l’estructura. 

No guanyarà cap premi a la millor estètica, però serà fàcilment desinfectable,  desmuntable, transportable i transformable !!!  :-)
 
El que si és important és el tancat extern del recinte, que ha d’estar reforçat. La base de formigó, doble filferrada ( Fil gruixut i forat ample + fil prim i forat estret) Tancant tot el sostre, etc. Un sol depredador tipus fura o gat mesquer, et deixarà sense cap plumífer amb vida en una sola penetració  :-( 
 
Com que les gallines cerquen l’ombra a l’estiu i el sòl a l’hivern, convé  construir el galliner sota un arbre de fulla caduca, per exemple una morera. Cada gallina necessita un mínim de 5 metres quadrats i val la pena tenir un gall que estructuri les complexes relacions socials entre gallines.

La humitat les fa emmalaltí, Val més tenir sorra i sauló en el terreny on visquin. Que no els hi manquin cendres per a rebolcar-s’hi i despendre’ls dels paràsits.  Afegir sempre un raig de vinagre en l’aigua que beuen ( El Ph àcid evita que creixin bacteris que els hi transmeten malalties). 

Pensa que les varietats rústiques no són tant productives, però resisteixen millor viure a l’aire lliure: https://www.fincacasarejo.com/noticias/articulos/razas-de-gallinas-espanolas#.WNGNWSIY94d.facebook.  El sabor dels seus ous també té més substància alimentària, http://agricultura101.com/2012/05/gallinas-ponedoras/ , sobretot si els hi dones pinso ecològic!

Recomanem mireu els 10 minuts del final d'aquest vídeo, on aprendreu a fer preguntes i respondre-les: https://www.youtube.com/watch?v=3qtPyK2ati4&list=PLch162T2eCpGrw97GxpIsxpv9ljI4Gi6W&index=2 . També dona idees aquest vídeo d'una grnja avícola d'ous en Colòmbia:  https://www.youtube.com/watch?v=VBSEfb1i-ck

dimarts, 15 de novembre de 2016

El compostatge és l'alquímia de la vida.

Totes les cadenes tròfiques són cicles circulars. Els seus elements es transmuten una i altre volta, mitjançant la màgica pedra filosofal de la biodiversitat. http://www.eis.uva.es/energiasostenible/?p=2373. Miríades de microorganismes, simbiòticament sincronitzades amb centenars d'espècies d'insectes, aconsegueixen mantenir aquest equilibrí inestable anomenat biomassa en el camí de convertir-se en adob.
 Val a dir que segons temperatura, humitat, Ph, elements químics, etc, fongs i bacteris s'autoregulen competint durant el procés de la maduració de la matèria orgànica. Tot plegat pot ser molt complexe d'assimilar.La bona notícia és que no cal saber-ne gaire per a sortir-se'n airós. http://autosuficientedesconecta.blogspot.com.es/2015/10/creando-suelos-organicos-profundos.html?spref=fb

Afortunadament, aquest "totum revolutum" del compostatge funciona sol, de manera natural, donant-li un mínim de temps i condicions.Les més importants són l'oxigen, la humitat, la relació Carboni/Nitrogen http://agriculturers.com/relacion-ideal-cn-carbononitrogeno-en-el-suelo/ i la gestió dels lixiviats (Àcids húmics que no volem perdre per "escorrentia"). http://www.agrhumus.com/humus-suelo-materia-organica/

Els cicles circulars funcionen a petita escala local, però també a nivell global de Gaia. L'escalfament global, la concentració de CO2 i la dinàmica dels sols, estan íntimament lligades entre si, com bé explica el vídeo https://www.youtube.com/watch?v=nvAoZ14cP7Q . Fabricar terra vegetal compostant matèria orgànica, no sols estalvia els combustibles fòssils necessaris per fer els adobs químics, sinó que alleuja significativament l'efecte hivernacle que pateix el planeta (on pretenem continuar vivint). Mireu també http://www.ecohabitar.org/la-perdida-de-carbono-del-suelo-puede-acelerar-el-cambio-climatico/

 Un cop passada molt per sobre la teoria, doncs hi ha llibres sencers que en parlen, (cliqueu damunt de http://www.serveiambiental.cat/con%C3%A8ixer-els-residus/compostatge/ ) anem a un cas pràctic. Com fer un compostador casolà?

Exemple pràctic d'un compostador casolà.

D'entrada, consultem aquest enllaç per a veure si ens inspira alguna idea. Veure http://ecoinventos.com/ideas-para-hacer-tu-compostera-casera/

Després, pensarem en que tenim a ma, per a que el cost dels materials sigui 0. Mirem el que han fet en la masia La Morgadella : Guaiteu https://www.facebook.com/permasenderi/photos/?tab=album&album_id=1806401562971244

Veiem doncs, que l'estructura, més enllà de l'estètica, ha de garantir un volum oxigenat i resistent a l'atac de porcs senglars, situat a l'ombra per tenir més humitat, i no sempre cal remenar, es pot fer per capes. Altre opció és fer un compostador giratori: http://ecoinventos.com/como-hacer-una-compostadora-giratoria/

En l'interior del compostador és important afegir terra de bosc per garantir biodiversitat i restes de la foguera: La centra és una bona font de nutrients químics, i els carbons són excel·lents esponges que retindran els àcids húmics, els anions i els cations.

Si introdueixes cucs de terra, els més eficients són els vermells de California. Llavors hom parla de vermicompostatge:  http://www.agrohuerto.com/vermicultura-hacer-compost-de-lombriz-para-el-huerto-ecologico/

El temps és l'altre factor determinant, tot s'acaba compostant, abans o després, segons la relació superfície/volum i la quantitat de Nitrogen que disposin els bacteris per fer proteïnes i multiplicar-se. Si vols anar més depresa, pots pixar-hi damunt, aportant-hi urea, nitrits i amoníac. L'adob resultant serà més nutritiu. No et descuidis de vigilar el Ph http://www.compostandociencia.com/2013/11/ph-en-el-compostaje-html/

A l'estiu rega i mulla la pila del compost, a l'hivern no et caldrà. Amb una mica de sentit comú, de ben segur acabaràs tenint un bon resultat, que alimenti de nou els vegetals de l'hort. El creixement de les plantes, ja és un altre tema a part :-) http://www.forest.ula.ve/~rubenhg/crecimiento_vegetal/

Compostant també es fa política.

Però tornant al compostatge, pot arribar a ser quelcom tant estratègic per la supervivència, com en el Kurdistan sirià,  http://unhortalbalco.blogspot.com.es/2016/05/ladob-organic-que-fara-guanyar-una.html  
En el nostre continent, hi ha polítics, com en l'actual equip de govern de Manuela Carmena, que hi aposten decididament i mereixen ser aplaudits per llur coherència. Veure http://www.agrohuerto.com/compostaje-domestico-subvencionado/ Altres ciutats Europees com Paris també estan per la feina. Mireu http://www.revistaesposible.org/numeros/72-esposible-45/109-huertos-urbanos-la-revolucion-silenciosa#.WCtNKskZeM8.
Madrid i París li passen la ma per la cara a la Barcelona de la senyora alcaldessa Ada Colau, que encara és hora que es posi les piles. Mireu http://salvemcanricart.blogspot.com.es/2016/03/ruralitzar-la-ciutat-es-posible.html  La comparació és insosteniblement vergonyosa, escolteu el que s'explica en el programa de ràdio http://www.rtve.es/alacarta/audios/vida-verda/vida-verda-jardins-compartits-paris-horts-urbans-barcelona/2949169/.

Sostenibilitat, sobirania alimentària, resiliència, http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/dependencia-o-sobirania-alimentaria/video/5572036/...., tants mots que articulen el discurs eteri dels neo-greens !!!!. Tots  passen necessàriament per la realitat d'organitzar un servei de recollida porta a porta de matèria orgànica, descentralitzat en tots els barris de les grans ciutats, i compostadors de Km 0 amb horts socials comunitaris inclosos en el pac.  http://unhortalbalco.blogspot.com.es/2015/08/res-mes-patriotic-que-els-horts.html

Compostant fem girar la roda de la vida, i d'aquest dinamisme indeturable, depèn la nostra existència. Qualsevol mecanisme de l'economia capitalista que li vagi en contra, també va en contra nostra. És feina dels polítics esmenar aquest sense sentit de l'actual gestió de residus urbans. És del tot ineludible planificar un decreixement econòmic, que minimitzi l'actual consum insostenible de matèries primes i energies:  http://www.decrecimiento.info/2017/03/decrecimiento-es-incompatible-el-medio.html?spref=fb